SER FELIÇ CADA DÍA

Albert Espinosa: "No existeis la felicitat, sinó ser feliç cada día."

En aquest vídeo, fragment d'un altre titulat "Cal ser valent en la vida i en l'amor, l'autor, Albert Espinosa, reflexiona sobre l'actitud que prenem davant l'adversitat i la recerca de la felicitat en les petites coses.



Per saber-ne més, clica la seva foto:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Albert_Espinosa_i_Puig



Transcripció i traducció del video:

"A mi m'agradaria explicar-vos una cosa que em va passar de petit:
Com molts de vosaltres ja sabeu, vaig tenir càncer entre els 14 i els 24 anys, i vaig perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge... però vaig ser feliç.
I en aquells anys, jo recordo que vaig deixar l'escola amb 14 anys, i vaig tenir la gran sort d'estar educat amb la meva mare hospitalària, que era una dona de 92 anys increïble, de Saragossa, i ens va agafar a tots els xavals que teníem càncer . A tots ens faltava una cama. Ens va ensenyar un crit de guerra molt bonic: "no som coixos som collonuts"*, que ens va encantar i ho cridàvem sempre.
I en aquella època a l'hospital no teníem moto, però teníem cadira de rodes; no podíem anar a discoteques, però teníem vuit plantes; i va ser una època increïble d'educar-se amb nois amb càncer i amb aquesta mare hospitalària que podíem anar a veure cada nit. Jo tenia als meus pares que venien al matí i a la tarda, però les nits als hospitals, quan tens 14 anys i mai has sortit de casa, es feia estrany. La meva primera llar fora de casa va ser aquell hospital amb aquells set nanos amb càncer.
I aquella dona es va convertir per a mi en la meva mestra. Va ser una dona de la qual mai oblidaré la força: ella sempre deia que ens educava en ser valents a la vida, en l'amor, en el sexe... I aquella dona ens explicava històries meravelloses.
Ella deia que, sobretot, calia aprendre a dir "no". En aquella època, jo no pensava que pogués dir no a res; però, a poc a poc, amb els anys, vaig entendre a què es referia. Aquella dona sempre deia: "Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes". I ella deia que l'univers ens estimava molt, perquè, en aquella època, ens estava fent canviar les nostres respostes per trobar noves preguntes.
Jo em vaig educar al costat d'ella, i ella em va ensenyar a perdre per guanyar. Ella em va dir que qualsevol pèrdua és un guany, amb la qual cosa em va dir: "Tu no has perdut una cama, sinó que has guanyat un monyó. Tu no has perdut un pulmó, sinó que has après a saber que amb la meitat del que tens pots viure." I, com el fetge me'l van treure en forma d'estrella, ella em va ensenyar que ara portava un "xèrif" dins meu.
I, sobretot, em va ensenyar que sempre portés felicitat. I era una dona que deia: "No existeix la felicitat, però existeix ser feliç cada dia". I tenia aquesta força, aquesta energia, de fer-me creure que tot era possible.
Jo recordo que, quan anava amb pantalons curts pel carrer, la gent feia veure que no veia la meva cama, però, dos segons després de creuar-me, tothom es girava a mirar la cama. Però jo sempre em tombo i els enxampo a tots. I sempre els pregunto per què tenen por de preguntar.
Jo, quan vaig entrar a l'hospital, la mare real em va dir: "No parlis amb desconeguts", i jo li vaig dir: "Llavors crec que no parlaré amb ningú, mama". I vaig confiar en els desconeguts, i els desconeguts es van convertir en els meus grans aliats.
Jo vaig aprendre ... les meves primeres lliçons en un hospital, envoltat de set xavals dels quals vaig perdre a cinc. I teníem un pacte de vida a l'hospital, que era una altra idea de la meva mare hospitalària: ella sempre deia que podíem, d'alguna manera, dividir-nos les vides dels que perdíem perquè es multipliquessin dins nostre.
En aquells anys em va tocar viure 3,7 vides, que és el que em va tocar en el pacte. I, d'alguna manera, avui, davant vostre, teniu a 4,7 persones, comptant-me a mi. I jo sempre porto els anhels, els desitjos, d'aquestes 3,7 persones. Els vaig prometre que sempre intentaria complir els seus desitjos, que sempre mantindria el nen de 14 anys que era quan vaig perdre la cama, quan vaig començar aquesta batalla de deu anys contra el càncer.
I mai vaig oblidar a la meva mare hospitaria. Crec que, per a mi, ella tenia una força, una dolçor i un amor..., i es va convertir en la meva gran mestra. Als grans mestres te'ls trobes en qualsevol lloc, i, de vegades, en una habitació. En aquell cas era la 307 d'un hospital de Barcelona, on vivia la dona que més em va cuidar, la dona que més va pensar en aquells xavals, i la que va fer que ens sentíssim orgullosos de tota pèrdua i que entenguéssim que, si fas el dol suficient, tota pèrdua es converteix en un guany.
Gràcies per escoltar-me."

Traducció: Rosa Muro Guardiola

Nota de la traductora:
*En castellà original fa el joc de paraules: "no somos cojos, somos cojonudos".


NOTA: Si t'ha agradat, si us plau comparteix. I si vols fer algun comentari, em serà útil i de gran interès. Gràcies.

Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars