CUIDADOR: QUAN LES TORNES CANVIEN


Vídeo molt recomanable titulat "Seremos padres de nuestros padres" i que tracta el tema de cuidar qui van ser els nostres cuidadors. Carlos Alfonso García posa veu al text original de Fabricio Carpi Nejar. Si ho vols llegir, trobaràs la transcripció traduïda per Rosa Muro Guardiola a continuació del vídeo.



Hi ha una ruptura en la història de la família, on les edats s'acumulen i es superposen i l'ordre natural no té sentit:
  • És quan el fill es converteix en el pare del seu pare.
  • És quan el pare es fa gran i comença a trotar com si estigués dins la boira. Lent, lent, imprecís.
  • És quan un dels pares que et va agafar la mà amb força quan eres petit ja no vol estar sol.
  • És quan el pare, que un cop va ser ferm i insuperable, s'afebleix i pren alè dues vegades abans d'aixecar-se d'on sigui.
  • És quan el pare, que en un altre temps havia manat i ordenat, avui només sospira, només gemega, i busca on està la porta i la finestra - tot corredor ara està lluny.
  • És quan un dels pares, abans disposat i treballador, fracassa en posar-se la seva pròpia roba i no recorda prendre els seus medicaments.
I nosaltres, com a fills, no farem res més que acceptar que som responsables d'aquesta vida.
Aquella vida que ens va engendrar ara depèn de la nostra vida per morir en pau.
Tot fill és el pare de la mort del seu pare.
Potser la vellesa del pare i de la mare és curiosament l'últim embaràs. El nostre darrer ensenyament. Una oportunitat per tornar les cures i l'amor que ens han donat en dècades.

I així, igual com vam adaptar la nostra llar per tenir cura dels nostres nadons, bloquejant els endolls i posant valles, ara canviarem la distribució dels mobles per als nostres pares.
La primera transformació passa a la cambra de bany. Serem els pares dels nostres pares els que ara posarem una barana a la dutxa. La barana és emblemàtica. La barana és simbòlica. La barana és inaugurar el "destemplament de les aigües". Perquè la dutxa, simple i refrescant, ara és una tempesta per als vells peus dels nostres protectors.
No podem deixar-los sols cap moment. La casa de qui té cura dels seus pares tindrà baranes llargues per les parets. I els nostres braços s'estendran en forma de baranes. Envellir és caminar agafant-se als objectes, envellir és fins i tot pujar escales sense graons. Serem estranys a casa nostra. Observarem cada detall amb por i desconeixement, amb dubte i preocupació. Serem arquitectes, dissenyadors, enginyers frustrats.
Com és que no vam preveure que els nostres pares emmalaltirien i necessitarien de nosaltres? Ens lamentarem dels sofàs, les estàtues i l'escala de cargol. Lamentarem tots els obstacles i la catifa.

 Feliç el fill que és el pare del seu pare abans de la seva mort, i pobre del fill que apareix només en el funeral i no s'acomiada una mica cada dia.

 El meu amic Joseph Klein va acompanyar al seu pare fins als seus últims minuts. A l'hospital, la infermera feia la maniobra per a moure'l del llit a la llitera per fer el canvi de llençols, quan Joe va dir des del seu seient: Deixa'm ajudar-te. Va reunir forces i va agafà per primera vegada al seu pare en volandes. Va col·locar la cara del seu pare contra el seu pit. Va acomodar en les seves espatlles al seu pare consumit pel càncer: petit, arrugat, fràgil, tremolós. El va estar abraçant una bona estona, l'estona equivalent a la seva infantesa, l'estona equivalent a la seva adolescència, una bona estona, una estona interminable. Bressolant al seu pare d'un costat a l'altre. Acariciant el seu pare. Calmant ell al seu pare. I deia en veu baixa:

- Sóc aquí, sóc aquí, pare!

 

El que un pare vol sentir al final de la seva vida és que el seu fill està aquí.


NOTA: Si t'ha agradat, si us plau comparteix. I si vols fer algun comentari, em serà útil i de gran interès. Gràcies.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars