TENIM PERMÍS PER EXPRESSAR TOTS ELS SENTIMENTS?



El context cultural ens condiciona des de petits a valorar de manera diferent uns sentiments i uns altres: per exemple, hi ha un tòpic molt estes, que per sort cada cop ho és menys, i que tots coneixem: “els nens no ploren” (les nenes, en canvi, sí en tenen de permís).

La permissió o “prohibició” de sentir alguna cosa, té molt a veure amb la nostra cultura originària i amb el context de la família d'on venim: Per exemple, i sense ànim de caure en tòpics, comparem l'expressivitat d'un italià i un japonès: són molt diferents. El seu context cultural els ha condicionat, sense ser-ne conscients, a expressar les seves emocions d'una manera o una altra, o simplement a no fer-ho.

Aquests condicionants culturals varien força d'un país a un altre. El grup còmic El Tricicle van fer una gira mundial portant el seu humor a diferents escenaris. Explicaven que, a Finlàndia, la gent no reia, només aplaudia tímidament: mentre feien la seva primera representació allà, estaven patint, dalt de l'escenari, convençuts que el seu espectacle no els feia cap gràcia, potser no l'entenien, potser els ofenia... La crítica periodística els va deixar pels núvols. Simplement, la seva expressivitat cultural és diferent de la llatina, a la què estaven més acostumats.

Un altre fenomen tristament curiós, va ser durant la guerra del Vietnam, el personal sanitari internacional va constatar que els nens petits no sabien somriure...  Ningú somreia: no n'havien après… (Els nens aprenen a somriure com a reflexe, per imitació).

Més enllà de la influència cultural, està la família. Hi ha una mena de codi, no escrit, que ens ensenya la família. Els petits observem als nostres familiars i els imitem.
  • En una família molt alegre, que sempre riuen, els nens aprenen a riure.
  • Els pares porucs transmeten les seves pors als fills.
  • Els pares que estan perpètuament enrabiats o es barallen a crits, ensenyen a expressar la ràbia com a sentiment habitual als fills.
  • Serà cap a l'adolescència, quan la persona es desmarca de la família i coneix altres maneres de viure, que prendrà consciència de que hi ha altres maneres de sentir i expressar, i decidirà quina adopta.
  • Però no sempre és així: els patrons de comportament tendeixen a repetir-se d'una generació a una altra. Estan gravats a l'inconscient. Cal prendre'n consciència per a poder canviar-los...

Però, hi ha sentiments prohibits? Què son?

Recordo una família, que havien perdut a diversos familiars durant la guerra civil. La mare estava de dol. Continuava de dol, després de molts anys. No es permetia celebracions, no reia mai. D'alguna manera, es creia en l'obligació de “venerar” o “dignificar” la memòria dels seus difunts, injustament assassinats. I ho va transmetre als fills. Jo vaig conèixer a la filla, ja d'adulta, que era una persona d'aspecte seriós i formal. Amb els acudits, esbossava un tímid somriure. A les festes mai ballava. Després d'un treball terapèutic, va arribar a la conclusió de que no tenia permís per manifestar l'alegria. A casa seva es considerava una falta de respecte cap als avantpassats difunts. No recordava que ningú li hagués dit, simplement, quan de petita devia posar-se a riure o a ballar, la mare li clavava una mirada severa i reprovadora. En va tenir prou amb unes poques d'aquestes mirades per aprendre que estava fent alguna cosa “mal feta”.

Aquest aprenentatge es va quedar arrelat en el seu inconscient per sempre. Era una persona seriosa i formal, i no sabia per què, fins que ho va poder treballar i es va alliberar de la prohibició parental. Com no podia ser d'una altra manera, va triar un marit seriós i formal. No hagués suportat estar al costat d'una persona alegre i ballarina...

Igual com es prohibeix l'alegria, també hi ha famílies que prohibeixen plorar o manifestar por, perquè es considera una debilitat. “No ploris, que fas el ridícul”, “Sembles un nen petit”. O les burles a la por: “de què tens por? Sembles babau”... etc.



NOTA: Si t'ha agradat, si us plau comparteix. I si vols fer algun comentari, em serà útil i de gran interès. Gràcies.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars