LA POR A OPINAR

(Dedicat a… ella ja sap)


Aquest és un article difícil d'escriure: sé què vull dir, però no sé com fer-ho. Li dono voltes, i més voltes… Què em passa? tinc por de les reaccions dels altres, de les opinions… tinc por de fer enfadar als qui estimo… De sobte m'adono que l'article va justament d'això: de la por a opinar.

És innegable que, en aquests moments, a Catalunya s'està vivint una situació excepcional. No em posicionaré, tot i tenir una postura molt clara, perquè no ve al cas: els meus amics saben com penso. Només vull donar veu a qui no s'atreveix a fer-la sentir.

L'altre dia va venir una clienta a la meva consulta. I vaig fer allò que més m'agrada, allò que forma part de la meva professió: la vaig escoltar. Sense jutjar, sense posicionar-me. Simplement la vaig escoltar.

Em va explicar que, igual que tothom, està dins d'un munt de grups de WhatsApp. En uns, predominen els que opinen d'una manera; i ho fan amb vehemència, amb contundència. En un altre grup, predominen els que opinen el contrari, i amb la mateixa vehemència. I ella no diu res. I se sent molt malament.

Per les circumstàncies que siguin (cadascú té les seves), durant una època de la seva vida, es sentia independentista. De quant eren molt pocs i les manifestacions no eren multitudinàries. La criticaven vivament, la feien sentir que feia quelcom mal fet. Alguna cosa va passar a la seva vida, al seu cap, que la va fer canviar d'opinió. Va deixar de tenir aquest sentiment i llavors va començar a sentir-se jutjada i criticada, fins i tot insultada: xarnega, botiflera, “fatxa” (*)

Mentre m'ho explica, em ve al cap un bon amic, dels que no diuen res, dels que estan callats al grup, mentre els altres pengen articles, fotos, acudits… Mai fa cap comentari. Quan acabo les visites, el truco: vull que em digui què pensa. Vull que m'expressi com es sent. Estem una hora al telèfon. I em transmet, exactament el mateix que la meva clienta: no se sent lliure d'opinar. Si porta la contrària al grup, l'acusaran de pertànyer a l'altre bàndol. I no està convençut de cap idea. No s'identifica amb cap color.

I això vol dir que no podem opinar els altres? Els que estem convençuts del blanc o del negre? Uf! Què difícil és tot això… Mentre li dono voltes, entro al facebook i llegeixo un article d'opinió política. A sota més de 800 comentaris, molts dels quals insultant i faltant al respecte a qui ha escrit l'article, fins i tot a qui ha fet comentaris a favor de l'article. I això, justament, és el que no m'agrada: no entenc que s'hagi convertit en un costum insultar impunement a través del facebook, del twitter… Opinar, sí. Insultar, rotundament NO.

Més avall llegeixo un “post” que ha penjat una amiga: “prohibido romper amistades por cuestiones políticas”. Per fi he trobat la resposta a les meves inquietuds: LLIBERTAT I RESPECTE, PER DAMUNT DE TOT.

 
(*) Xarnego: Paraula despectiva per referir-se a un immigrant que no s'ha adaptat als costums de Catalunya.
Botifler: Nom donat als partidaris de Felip V, rei Borbó (considerats traïdors a Catalunya) enfront dels partidaris de Carles d'Àustria, a la guerra de successió, S. XVIII.
Fatxa: Abreviatura de feixista.





NOTA: Si t'ha agradat, si us plau comparteix. I si vols fer algun comentari, em serà útil i de gran interès. Gràcies.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars