Els nouvinguts

Aquest cap de setmana farà quinze dies, vaig assistir a un curs de Psicologia Cultural Diferencial dels col·lectius d’immigrants, impartit per l’ Institut Erich Fromm de psicologia Humanista i l'associació Oasis d'ajut psicològic a l’immigrant,  de Barcelona.

El que m'ha semblat més interessant del curs, a grans trets és poder reconèixer el gran estrés que suposa per a una persona, el fet de deixar la seva terra, els seus costums, els seus familiars i amics, inclús els seus sabors, olors, etc, per a submergir-se dins d'una cultura diferent, haver de trobar feina, casa, noves amistats, ser acollit, sentir-se valorat i estimat...

A la duresa d'haver-se d'acomiadar dels seus, i a cops, deixar inclús parella i fills, cal afegir la hostilitat que sovint troben per part d'algunes persones del país d'acollida, que es senten amenaçats en veure la gran afluència de nouvinguts. L’immigrant passarà per 4 fases psicològiques diferenciades: Un primer moment, quan pren la decisió d'emigrar, en què hi acostuma a haver una certa idealització, de pensar que tot serà més fàcil i millor al país d'acollida, una segona fase que es caracteritza pel desencís i la lluita. Una tercera fase, quan s'ha aconseguit cobrir les necessitats més bàsiques (feina i habitatge) que serà quan s'enfronti a la seva realitat social, la de sentir-se diferent, i molts cops, sol. I la quarta fase, l'adaptació, que pot anar des de la integració fins a la marginalitat, depenent de molts factors. 

En un proper article aprofundiré sobre totes aquestes qüestions, i també parlaré de què podem fer com a persones "acollidores" per a facilitar la integració d'aquestes persones.



Ara, us deixo amb un poema, de Miquel Martí i Pol, que sintetitza tots aquests sentiments del nouvingut.

L’ANY VINENT

L’any vinent ja ningú no es fixarà en nosaltres.
Ara som nouvinguts i ens miren amb menyspreu
fins i tot els qui tenen quaranta anys de costum
i ja res no els altera.
Tenim un aire atordit i tenaç
que fa riure les dones
i no gosem a penes girar el cap
per por de perdre l’equilibri.

D’ací a un any, però, ja haurem mudat la pell,
durem la roba amb més desimboltura,
empaitarem les noies
i haurem après a dir paraules dures
sense sentir que ens tremolen les cames.
Aleshores serà el moment d’esperar els altres,
els nou vinguts de torn per tal d’entrar en el joc
formant part ja per sempre del bàndol que odiàvem,
el moment d’assajar formes noves
per guanyar l’afalac d’una rialla
d’estúpida complicitat,
o tal volta un renec sorollós de sorpresa.

I envellirem de pressa,
car res no cansa tant com assolir
en un sol any tot allò que anhelàvem.

Miquel Martí i Pol, 1987




Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars